Dues col·leccions que dialoguen

Quan vam començar a plantejar de quina manera podíem mostrar dues col·leccions a priori ben diferents -la de l’antiga Caixa Laietana i la del matrimoni Bassat-, ho fèiem sota la presumpció de trobar pocs nexes d’unió.

L’actual col·lecció de la Fundació Iluro la va crear una entitat financera ben arrelada a la ciutat de Mataró i es va anar nodrint de les exposicions que organitzava l’obra social o del criteri de cada un dels seus presidents. Bona part del seu fons lluïa a les oficines de l’entitat o als despatxos de la seu central.

La Col·lecció Carmen i Lluís Bassat és una col·lecció privada, resultat dels gustos personals del matrimoni que l’ha anat adquirint des de l’any 1973, fruit de la relació personal amb molts dels artistes representats i de l’activitat filantròpica de la seva fundació.

Cap de les dues col·leccions es va plantejar inicialment amb la voluntat d’esdevenir pública o d’acotar-se a un període o a un estil determinat i, durant anys, ni tan sols una sabia de l’altra. Però a mesura que vam anar plantejant l’exposició que presentem, estudiant els dos fons, vam trobar-hi vint-i-tres artistes representats a ambdues col·leccions i es van evidenciar les coincidències. Ambdues tenen autors de renom internacional; o representants de les avantguardes del segle XX; o artistes figuratius i abstractes; o de Mataró, de la resta del país i fins i tot de l’estranger; ambdues tenen artistes que ja no són entre nosaltres i artistes en la seva plenitud creativa i, el que és més sorprenent, ambdues tenen obres d’una qualitat del tot equiparable.

Partint de plantejaments i realitats ben diferents, les dues col·leccions esdevenen, en aquesta exposició, un conjunt coherent. Com si fossin una sola col·lecció. I aquí rau la serendipitat de Dues col·leccions que dialoguen.